FESTIVALS D'ESTIU

L'home tecnològic dels evolucionistes radicals viurà permanentment a l'estiu. No sé si ens hauríem de començar a preparar. Quan la tècnica s'hagi socialitzat i la cooperació guiï la nostra conducta podrem, pràcticament, deslliurar-nos de l'anacrònica càrrega del treball i viure contínuament exercitant l'oci o potser, si s'és de naturalesa inquieta, la creativitat. Entretant, haurem de conformar-nos amb l'excepció dels estius i amb el regal per als sentits en què s'han convertit els nombrosos festivals que se celebren durant aquest període. Sorgint, com sorgeixen, de l'aliança circumstancial entre el món de la promoció turística: el germà ric, i el món de la cultura: el germà pobre, hi ha gent procedent d'aquest segon àmbit, que amb l'ànim ressentit per les indignes estretors i l'escassa presència i prestigi social de diari, a l'estiu no en poden gaudir desinhibidament i els consideren un artifici presumptuós, quasi una ofensa. És una reacció comprensible però en aquest estadi de l'evolució, els recursos que es poden segrestar del futbol o de les hamburgueseries, o dels parcs aquàtics, per destinar-los a aquests festivals, encara que siguin petulants, són doblement valuosos. Proliferació Emociona comprovar com creixen i es multipliquen, com es consoliden i agafen el vol, i no sé si ha arribat el moment en què convindria considerar la possibilitat de coordinar-los fins on sigui possible, i conservant la seva diversitat però sumant esforços i encants, projectar-los al món de manera conjunta, convertint aquesta zona, durant l'estiu, en un parc temàtic de música i espectacles, en un paradís artificial on l'oci pugui esdevenir una activitat digna. No sé si existeix el turisme interessat en una oferta d'aquest tipus, encara que sigui com a complement dels atractius de la nostra oferta habitual de país turístic del sud, però en cas d'existir, és precisament el turisme que seria desitjable que envaís hotels i carreteres. Dolça invasió la seva. E l Festival gironí de Músiques Religioses, el de la Porta Ferrada, que aquest any està celebrant el quarantè aniversari amb una programació impressionant, la Shubertíada de Vilabertran, el de Peralada luxós com sempre, el de Jazz&gospel de Roses, el de Jazz de la Costa Brava, el de Cadaqués, el de Músiques de Torroella de Montgrí, i molts d'altres. Tots convoquen figures extraordinàries, aprofitant que a l'estiu el centre de gravetat es desplaça cap al litoral. Vaig visitar Torroella durant el cap de setmana en què el seu festival s'estén a les anomenades músiques del món, que al capdavall són músiques clàssiques (si hem de mantenir-nos en aquesta definició sempre incòmode) d'altres indrets. És una plaent proposta de confraternització, de diàleg entre cultures, imprescindible en aquests temps d'ira, que s'intenta arrodonir amb el Mercat del Món i la seva oferta de productes artístics i gastronòmics d'altres àrees geogràfiques, i la presència de diverses entitats centrades en la denúncia de les tràgiques relacions nord-sud. Algú pensarà que és un cant a la multiculturalitat artificiós, una versió edulcorada i teatral de la convivència que eludeix les arestes de les dificultats quotidianes, dels xocs que produeixen els diferents tempus històrics. Fins i tot acceptant que aquesta gent escrupulosa tingui la seva quota de raó, l'esforç dels organitzadors no és endebades. Aquest és el nostre destí i no és cap mala idea plantejar-nos el futur en comú a partir de les manifestacions artístiques de cada poble, que acostumen a expressar la dimensió humana que compartim. O no canten totes les cultures a les mateixes coses, o no tenim somnis i angoixes similars, o no som, tots els humans, víctimes de les mateixes passions, com afirmen els clàssics. Sota aquesta deliciosa barreja de components culturals, cívics i fins i tot vindicatius presents a Torroella, que a més, i aquí és on resideix el prodigi: convoca milers de persones, hauríem de bastir, si em permeteu somniar, la nostra oferta de festivals d'estiu. Un oasi en efecte, però un oasi perfecte per entretenir-nos durant el trànsit, inexorable però jo diria que imperceptible, que ens ha de conduir a la humanització.

ELS AVORRIMENTS

Diari El Punt 13/08/2003.


Quan les nostres criatures afirmen sorrudament que s'avorreixen, construeixen una trista figura retòrica que il•lustra el nostre món, l'home i la seva complexitat

També aquí, com a l'Índia, o a Indonèsia, o al Pakistan, enviem les criatures als tallers, però aquí són tallers de música, de circ, de teatre, de natura o de bàsquet per esmentar només algunes de les múltiples i diverses possibilitats. Al nostre món els nostres cadells no aporten amb tristesa el seu esforç al mercat i a l'economia familiar sinó que és el mercat i l'economia familiar qui s'esforça per entretenir-los durant les llargues hores de les llargues vacances d'estiu. Ja saben: escoles, acadèmies, associacions, empreses de serveis i les diferents administracions, que ens proveeixen d'una oferta, més o menys àmplia segons la zona, d'activitats d'estiu pensades per socórrer les famílies. Per emparar les criatures desemparades a conseqüència d'uns horaris laborals excessivament dilatats, i per protegir els pares dels perills de la desbordant energia dels seus descendents. L'oferta és extensa i imaginativa. Des de muntar a cavall, fins a baixar per una tirolina, passant per totes les possibilitats de les piscines i de l'habitual assortit d'excursions, jocs i cançons; tot per proporcionar felicitat i, a vegades, encobertament, quasi vergonyosament, unes dècimes de formació. L'extensió estiuenca i festiva del món de cotó fluix que la nostra prole ja habita als hiverns. Però ai las! el ser humà, encara que es tracti d'un ser humà petit, és un ser desorientat, inquiet, contradictori, permanentment insatisfet. Els he vist, els he sentit sospirar en aquests palaus construïts a mida, proclamar que s'avorreixen, o encara més, retreure al món que s'avorreixen, que això, o allò no els agrada, que aquest joc o aquell company els cansa. No té res a veure amb el mitificat avorriment de la nostra infància, que ara -coses de la nostàlgia- evoquem fèrtil, enriquidor, com un oasi feliç, segurament perquè és l'antítesi del nostre esgotador combat actual contra l'agenda, de la nostra intensa lluita diària per aconseguir uns instants simple ment per trobar-nos tots sols amb el temps. Aquell avorriment enyorat, era, en tot cas, un avorriment ansiós, ple de possibilitats generalment inabastables, un avorriment de decandits que és precisament l'anvers, o el revers, de l'avorriment de tips que experimenten els nens ara quan afirmen que s'avorreixen. Ara, no sorgeix del neguit de veure el temps com s'allargassa, immens, sense recursos per omplir-lo, ara, en primera persona del singular, és una forma verbal simptomàtica, d'arquetip, de caricatura. Un avorriment més proper al fàstic que a l'ensopiment. Cada vegada que es pronuncia agreuja la crisi i es descobreix el fracàs, l'enorme malentès que conrea la nostra societat en la seva relació amb la infància. Consentits, sobrats de possibilitats, però a la vegada i qui sap si precisament per aquesta raó, víctimes de la inhibició paterna, el seu és un avorriment que més que viure'l amb un cert desassossec però resignadament, suportant-lo com se suporten les tardes de pluja o el sol abrasador d'aquest estiu, és un avorriment reivindicatiu. Ens el retreuen, ens en fan responsables. No en tenen la culpa, entre tots els hem fet entendre que la resta dels mortals habitem la terra per entretenir-los i ens reclamen que acomplim les nostres obligacions contractuals. A l'escola la informació, la formació, s'ha de subministrar en capsuletes de colors que han d'ingerir sense adonar-se'n. Tot ha de ser divertit, lúdic, tot s'ha d'oferir embolcallat d'un enorme afany imaginatiu perquè esdevingui profitós sense semblar-ho, sense convocar mai el seu esforç, la seva concentració, el seu -valga'm déu!- sacrifici. Les nombroses matèries extraescolars, que més que als nens tenen atrafegats els progenitors, s'han d'impartir amb tècniques de clown encara que es tracti de mecanografia, i durant els caps de setmana s'han d'esgotar tots els recursos per evitar que els prínceps sospirin i pronunciïn la frase fatídica. I quan això s'esdevé, quan les nostres criatures afirmen sorrudament que s'avorreixen, construeixen una trista figura retòrica que il•lustra el nostre món, l'home i la seva complexitat. I és que ni tots els tallers, ni tots els avorriments, deuen ser iguals.

Què hi faig aquí?

Les dimensions d’aquesta xarxa provoquen vertigen. Com el cosmos, cada dia més profund, més extens, més inabastable. Segons com fascina però també, segons com, desanima i em penso que és justament la impossibilitat de copsar-ho, d’abastar-ho, de fer-se’n un mapa mental que produeix aquesta sensació.
Qui sentit té aleshores obrir un bloc més? És tal vegada alguna cosa semblant a llançar una ampolla amb un missatge a l’oceà? Un rampell de nàufrag?
No ho sé, és molt més fàcil preguntar que respondre, i en tot cas ja fa temps que he descobert que les respostes sempre són fràgils i revisables i que el que cal és concentrar-se en formular les preguntes més pertinents.
Per tant, no tinc ni la més remota idea de quin interès té aquest bloc, ni de quanta gent el llegirà, però em penso que aquestes no són bones preguntes. Serveix, o em serveix a mi, per compartir, per comunicar, per explicar valent-se de les enormes possibilitats que el món digital proporciona.
Em servirà d’entrada, per conduir als hipotètics i no sé si improbables navegants, cap a aquells llocs web que desbaraten afirmacions falsament tancades, que il•luminen els enormes espais d’ombra i ens proporcionen un relleu menys enganyós de la realitat.

El quilòmetre 20

El pas del Tour per les nostres comarques supera qualsevol record o referència al que havia estat, fa anys, el gran esdeveniment de la Volta Ciclista a Catalunya.

email protegit Durant els primers anys de la meva vida estava convençut d'haver nascut al quilòmetre vint de la carretera que uneix Girona amb Sant Feliu de Guíxols. Una fita de formigó amb aquest número situada davant de casa me'n donava l'evidència i per un d'aquells misteris de la identitat, saber que vivia en un lloc tan concret i tan exacte de la nostra petita geografia em satisfeia i no sé com, semblava conferir-me personalitat. Llegir-ne més.



Foto: David Brugué

Estreno bloc

Estreno bloc amb la il.lusió infantil i els propòsits de quan estrenava una nova llibreta.
Haig de confesar que la meva experiència amb les llibretes no convida a l'optimisme, però el bloc té l'avantatge indiscutible que no és fàcil fer mala lletra, ni escampar la tinta amb la màniga.
Però vaja ... ja ho veurem.